Llengua: connexions universals

Ressenya. Les Llengües de l’Anaconda de David Valls Botet

David Valls Botet és un autor polifacètic que es presenta com a lingüista, tertulià, locutor, professor, guionista i director de documentals en català al seu compte de LinkedIn. El 2018 va escriure Les Llengües de l’Anaconda, que no és pas un estudi de l’anatomia de la cavitat bucal de les serps de l’Amèrica tropical, ni tampoc una anàlisi de la competència lingüística d’aquests ofidis. Més aviat, és un tast de les curiositats de diferents llengües del món dignes de ser mencionades per les seves característiques, sobretot, respecte al català. L’autor menciona l’anaconda, precisament, per donar compte del cas sorprenent d’una llengua d’Amèrica del nord, el wampanoag, que es va recuperar després de 100 anys d’haver desaparegut.

En termes generals, els capítols són un recull de les seves contribucions sobre les característiques de les llengües del món al programa “Els viatgers de la Gran Anaconda” de Catalunya Ràdio. Per tant, parlen d’una llengua en concret o d’un concepte metalingüístic aplicat a unes llengües en concret. Gairebé al principi del llibre fa especial esment al wampanoag per introduir el concepte de llengües recuperades, i cap al mig menciona una forma original de comptar en la llengua Panjab: amb el cos i fins a vint-i-set. Aquest darrer exemple és molt interessant, us imaginau comptar amb els dits de la mà, l’avantbraç, el colze, el braç, l’espatlla, el coll, l’orella, l’ull i el nas de la part dreta del cos i seguir en ordre invers per la part esquerra? Altres capítols, per exemple, tracten de llengües xiulades, que sembla que van tenir l’origen en la traducció i l’adaptació de les llengües existents per a ajustar-se, els parlants, a un context social concret. Mal que bé, de tots els capítols n’aprendreu alguna cosa nova.

Quina relació tenen els pantalons de tir baix amb el wampanoag? Doncs, que “tot torna: les modes i les llengües”. L’autor estableix aquesta comparació de forma anecdòtica a la presentació del seu llibre al programa “El matí” de Catalunya Ràdio. El wampanoag és una llengua que es parla al Massachusetts, i a propòsit d’això, és una paraula que ve del wampanoag i que vol dir una cosa semblant a “muntanya alta” (Valls 2019). L’autor explica en el seu llibre com aquesta llengua va desaparèixer per mor d’una situació de substitució (Valls 2018: 61), que es pot donar quan dues llengües coexisteixen en un territori i en un moment donat, una s’afavoreix per sobre de l’altra, perquè “les llengües no desapareixen soles, sempre hi ha una raó externa que en força la desaparició” (2018: 164). A tots ens pot semblar que és un miracle haver recuperat el wampanoag, però no és l’única llengua que ha comptat amb els esforços d’una comunitat o d’uns lingüistes per sortir-se’n. Basta veure els intents, maldament infructuosos, de fer oficial el català a la Unió Europea perquè no caigui en l’oblit davant un context on només rep de totes bandes. A propòsit d’això, no hem d’oblidar que les llengües no només són formes de comunicació, sinó que també són identitat i coneixement, i per això hem d’esforçar-nos per preservar la nostra llengua.

Com he mencionat abans, el concepte de llengua xiulada és només una de les desenes d’exemples que posa l’autor com a casos particularment increïbles de llengües transformades. Aquestes llengües són traduccions i adaptacions d’una llengua que ja existeix a un context en concret. Per exemple, el silbo gomero va sorgir davant una necessitat d’adaptació per la urgència dels habitants d’aquesta illa muntanyosa de comunicar missatges a llarga distància i així no perdre’s (2018: 125). D’alguna manera, això em recorda a l’adaptació de Don Quijote de la Mancha al català de Mallorca en el 1905 i 1906. No es tracta d’una simple traducció d’Ildefonso Rullán, sinó que és també una adaptació atès que algunes aventures estan localitzades a pobles i llogarets de Mallorca, precisament per a poder arribar a la gent de les classes socials més baixes (Cotoner 2005: 67). No se sap quants exemplars queden, però a la biblioteca de Felanitx es conserva el segon tom de l’edició original i algun afortunat en deu tenir el primer.

Fet i fet, Les Llengües de l’Anaconda és un llibre escrit de manera senzilla, dividit per capítols de fàcil comprensió i que parla de molts més conceptes dels que coment en aquesta ressenya. Per aquest motiu, és un llibre que recomanaria a qualsevol persona que s’interessi per la lingüística i la identitat. Aquesta obra textual ha aconseguit obrir-me finestres al meu propi coneixement del món. M’ha obligat a reconsiderar la manera com percep les diferents cultures, que són autèntiques fonts de coneixement, i la complexitat dels codis socials que les envolten.